19 de nov. 2008

Xocolata amb son


Aquest diumenge, sense respectar les vigílies ni les festes de guardar, les meves neurones em van tornar a jugar una mala passada. Un cop més, a les set del matí, van decidir que era hora de despertar-me i que, per tant, s’havia acabat el privilegi del descans dominical. Així que, com que al llit no hi sé estar sense fer res, vaig decidir tocar el dos de l’espai conjugal intentant no fer gaire soroll, no fos cas que les neurones de la meva dona fessin el mateix pensament que les meves. A poc a poc, vaig anar cap al menjador amb la intenció de començar a llegir el llibre que m’havia comprat el dia abans i, alhora, fer temps perquè la resta de la família es despertés i poguéssim esmorzar plegats i amb calma, cosa poc habitual la resta de la setmana. En un tres i no res es va fer ¼ de 9 del matí i, com que encara no hi havia moviment per casa, vaig pensar que estaria bé sorprendre’ls quan es llevessin, amb una bona tassa de xocolata desfeta i croissants. Decidit, em vaig posar la jaqueta i, amb les mateixes sabatilles d’anar per casa, vaig baixar a buscar l’esmorzar a la pastisseria que hi ha a dos-cents metres d’on visc. No sé si pel fred, que gelava els ossos, o perquè els diumenges tot comença més tard, pels carrers no tombava ningú. Els únics que vaig trobar van ser una bona colla de joves que s’acomiadaven després d’una dura nit de festa, uns soferts amos de gossos que treien aquelles bèsties després d’una llarga nit de continència orinaire, i una colla de ciclistes enfundats en mallots ben acolorits.
En arribar a la pastisseria, que feia dos minuts havia obert, vaig demanar a l’amable dependenta quatre croissants i dues ensiamades. La dona em va mirar com si li hagués demanat els diners de la caixa i, amb un somriure forçat, em va fer saber que sentint-t’ho molt m’havia d’esperar una estona, el forner s’havia adormit i encara no ho tenien a punt. Renoi, uns tant i els altres tan poc, vaig pensar jo. Però és clar, quin remei em quedava, l’estómac esperava amb deliri aquell àpat i la veritat és que jo també. Al cap de mitja hora va aparèixer el forner dormilega. Amb una espessa llauna de croissants en una mà i amb una no menys exuberant safata d’ensiamades a l’altra es va disculpar per l’espera. Em van servir, vaig pagar i, amb un altra somriure forçat, ens vam acomiadar. En arribar a casa tothom ja estava en dansa i en veure’m entrar amb la bossa de la pastisseria de seguida van sospitar que l’esmorzar seria d’allò més llépol. Sense rumiar-s’ho ni un moment, vam parar la taula i vam fer la xocolata a corre-cuita; eren quarts de deu i hi havia gana.

Xocolata desfeta

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai!, a cremadent.

En xicra o en tassa
prou que ho diu la gent,
mai no n'hi ha massa.

S'hi poden sucar
galetes, melindros,
o bé un tros de pa.

És bona al matí
i quan s'hi berena
té un gustet molt fi.

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai!, a cremadent.

Miquel Martí i Pol

9 de nov. 2008

Quin canvi volem?

Fa mesos que els mitjans de comunicació van plens de les eleccions a la presidència dels EEUU. Primer van ser les primàries del partit demòcrata i el partit republicà; després, i un cop escollits els candidats, ens van anar bombardejant amb tota mena d’informació sobre la vida i miracles dels dos finalistes a la cursa a la Casa Blanca. Aquesta setmana, per fi, s’han celebrat els tan esperats comicis, històrics pel resultat i per la importància que han tingut les noves tecnologies durant la campanya(debats, blogs...). El resultat ha estat el previst gairebé per tothom: el fins ara senador per Illinois, Barack Obama, ha estat escollit per ser el 44è president americà des que George Washington ho va ser l’abril de 1789.
El fins ara candidat demòcrata es convertirà el proper dia 20 de gener en la primera persona d’origen afroamericà en dirigir el més gran transatlàntic polític i econòmic del món, on la majoria de gent és de raça blanca, un fet que fins no fa gaire podia semblar extret d’un guió cinematogràfic, una utopia que per a molts s’ha fet realitat.
Obama representa, tant pels nord-americans como no, un futur millor. Ell ha aconseguit fer somiar en un món que es pot canviar i per això s’ha passat la campanya electoral prometent un canvi. Ara se li gira feina. Ha de tornar la confiança a milers de persones que viuen en un país mancat d’il•lusió, un país on les diferències socials són cada cop més importants, un país on la sanitat no està garantida per a tothom, un país on les escoles semblen centres penitenciaris, un país on l’actual crisi econòmica recorda la de 1929, un país ple de mancances per molt bonic que ens el vulguin pintar, (el passat dimecres un nen de 8 anys va matar dues persones amb un rifle, una de les quals era el seu pare).
Un país que pot canviar el color de la pell del seu màxim representant sense escandalitzar-se, ha de procurar dotar la seva gent d’unes condicions socials i d’uns valors, que no són precisament els actuals. Aquest ha de ser el veritable canvi!
A casa nostra ens cal aquest canvi?

2 de nov. 2008

Pep Vives

Dies enrere a el Vendrell vaig trobar-me a la Ció. Feia molts anys que no la veia. Vàrem estar parlant una bona estona, del que feiem, del que ens preocupava... i es clar dels bons moments que passàrem fent teatre amb el Pep, el Pep Vives.
A casa et tenim molt present. De debò. Van ser uns anys inoblidables una anys que ens van enriquir moltíssim com a persones.
Gràcies Pep per ensenyar-nos a estimar el teatre.