12 de maig 2013

Carta als Reis d'un noi de 17 anys


Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar,
Gairebé fa deu anys que us vaig escriure la meva darrere carta. No sé si ho recordo bé però diria que, aleshores, tot i el fred, encara portava pantalons curts; parlar en català estava ben vist; et donaven una ajuda per fills fins a 3 anys i els bancs no tenien cap inconvenient en deixar-nos tants diners com volguéssim; sortíem cada cap de setmana (a l’hivern a la casa de la Molina i a l’estiu ens passàvem cinc setmanes en un apartament de luxe a primera línia de mar),... La majoria, per no dir tothom, ens creiem que la misèria i l’escassetat eren figues d’un altre paner i el futur que se’ns plantejava ens captivava, tot i les penúries esportives del Barça.
Malauradament el present és ben diferent i no s’han complert, ni de bon tros, les expectatives: Ja no fa tant fred i els pantalons que porto són llargs; malgrat que hi ha més diaris en català i tenim l’estelada penjada al balcó, el nostre idioma va perdent parlants i fins i tot en el nostre parlament hi ha qui no el parla; ja no et premien per tenir fills i som nosaltres qui hem d’ajudar als bancs; hem hagut de malvendre la casa de la Molina per què no ens desnonessin del petit pis on vivim, ah! i fa dies que no fem vacances. Això sí el Barça és l’admiració del món del futbol.
Estimats Reis d’Orient, entendreu que amb aquest panorama em vegi obligat a tornar a escriure’s i demanar-vos, com feia de petit, impossibles. De fet, no se si enviar-vos-la a vosaltres o a Frau Merkel. Però no ho faré, confio molt més amb la vostra màgia i generositat que no pas amb el seu negativisme.
De ben segur que no ens hem portat del tot bé, que tampoc no hem fet els deures quan tocava, que en moltes ocasions hem estirat més el braç que la màniga vivint per sobre de les nostres possibilitats i ens hem sentit el melic del món. És cert, mereixem que ens deixeu un bon sac de carbó. Però permeteu-me dir-vos també que, en situacions tan negatives com l’actual cada cop som més solidaris amb els necessitats, que, ara sí, ens fem un fart de treballar i preparar per un futur incert. N’hem pres bona nota de tot plegat.
Ser per experiència que no podeu complir amb l’allau de demanes que us arriben aquests dies. Sempre n’hi ha que són més prioritàries que d’altres, però estic convençut que fareu el possible per deixar-nos un xic d’esperança, un feix d’il•lusió i sobre tot, un bon grapat de confiança en nosaltres mateixos per tal de remuntar aquest desgavell.
Com sempre, tindreu les galetes i el cava vora el pessebre per recuperar forces en una nit ben especial, sobretot pels més petits de la casa. Per cert, ja no em cal la bicicleta.