12 de maig 2013

Carta als Reis d'un noi de 17 anys


Benvolguts Melcior, Gaspar i Baltasar,
Gairebé fa deu anys que us vaig escriure la meva darrere carta. No sé si ho recordo bé però diria que, aleshores, tot i el fred, encara portava pantalons curts; parlar en català estava ben vist; et donaven una ajuda per fills fins a 3 anys i els bancs no tenien cap inconvenient en deixar-nos tants diners com volguéssim; sortíem cada cap de setmana (a l’hivern a la casa de la Molina i a l’estiu ens passàvem cinc setmanes en un apartament de luxe a primera línia de mar),... La majoria, per no dir tothom, ens creiem que la misèria i l’escassetat eren figues d’un altre paner i el futur que se’ns plantejava ens captivava, tot i les penúries esportives del Barça.
Malauradament el present és ben diferent i no s’han complert, ni de bon tros, les expectatives: Ja no fa tant fred i els pantalons que porto són llargs; malgrat que hi ha més diaris en català i tenim l’estelada penjada al balcó, el nostre idioma va perdent parlants i fins i tot en el nostre parlament hi ha qui no el parla; ja no et premien per tenir fills i som nosaltres qui hem d’ajudar als bancs; hem hagut de malvendre la casa de la Molina per què no ens desnonessin del petit pis on vivim, ah! i fa dies que no fem vacances. Això sí el Barça és l’admiració del món del futbol.
Estimats Reis d’Orient, entendreu que amb aquest panorama em vegi obligat a tornar a escriure’s i demanar-vos, com feia de petit, impossibles. De fet, no se si enviar-vos-la a vosaltres o a Frau Merkel. Però no ho faré, confio molt més amb la vostra màgia i generositat que no pas amb el seu negativisme.
De ben segur que no ens hem portat del tot bé, que tampoc no hem fet els deures quan tocava, que en moltes ocasions hem estirat més el braç que la màniga vivint per sobre de les nostres possibilitats i ens hem sentit el melic del món. És cert, mereixem que ens deixeu un bon sac de carbó. Però permeteu-me dir-vos també que, en situacions tan negatives com l’actual cada cop som més solidaris amb els necessitats, que, ara sí, ens fem un fart de treballar i preparar per un futur incert. N’hem pres bona nota de tot plegat.
Ser per experiència que no podeu complir amb l’allau de demanes que us arriben aquests dies. Sempre n’hi ha que són més prioritàries que d’altres, però estic convençut que fareu el possible per deixar-nos un xic d’esperança, un feix d’il•lusió i sobre tot, un bon grapat de confiança en nosaltres mateixos per tal de remuntar aquest desgavell.
Com sempre, tindreu les galetes i el cava vora el pessebre per recuperar forces en una nit ben especial, sobretot pels més petits de la casa. Per cert, ja no em cal la bicicleta.




22 de maig 2009

“Torna al teu clos”

Ara saps que la mort no és morir-te
sinó que mori algú estimat. La teva
mort no et convida al tètric espectacle:
te’n fa protagonista, i deu ser trist.
Però més trist és veure l’agonia
lenta d’algú que estimes, com el cos
tan conegut es degrada i malmet
fins a tornar-se un feix d’ossos i pell
que ni se serva, però encara estima,
i parla de guarir-se amb l’esperança
de qui mai no ha perdut la fe en els altres.
Clames llavors als déus i contra els déus
inútilment, que els déus mai no responen
i el seu callar és un mirall opac.
Torna, doncs, al teu clos i fes-t’hi fort
amb una opció de vida, ara que saps
que morir-te no és la mort, i emplena
d’amor el buit de l’estimada morta.

Miquel Martí i Pol

19 de nov. 2008

Xocolata amb son


Aquest diumenge, sense respectar les vigílies ni les festes de guardar, les meves neurones em van tornar a jugar una mala passada. Un cop més, a les set del matí, van decidir que era hora de despertar-me i que, per tant, s’havia acabat el privilegi del descans dominical. Així que, com que al llit no hi sé estar sense fer res, vaig decidir tocar el dos de l’espai conjugal intentant no fer gaire soroll, no fos cas que les neurones de la meva dona fessin el mateix pensament que les meves. A poc a poc, vaig anar cap al menjador amb la intenció de començar a llegir el llibre que m’havia comprat el dia abans i, alhora, fer temps perquè la resta de la família es despertés i poguéssim esmorzar plegats i amb calma, cosa poc habitual la resta de la setmana. En un tres i no res es va fer ¼ de 9 del matí i, com que encara no hi havia moviment per casa, vaig pensar que estaria bé sorprendre’ls quan es llevessin, amb una bona tassa de xocolata desfeta i croissants. Decidit, em vaig posar la jaqueta i, amb les mateixes sabatilles d’anar per casa, vaig baixar a buscar l’esmorzar a la pastisseria que hi ha a dos-cents metres d’on visc. No sé si pel fred, que gelava els ossos, o perquè els diumenges tot comença més tard, pels carrers no tombava ningú. Els únics que vaig trobar van ser una bona colla de joves que s’acomiadaven després d’una dura nit de festa, uns soferts amos de gossos que treien aquelles bèsties després d’una llarga nit de continència orinaire, i una colla de ciclistes enfundats en mallots ben acolorits.
En arribar a la pastisseria, que feia dos minuts havia obert, vaig demanar a l’amable dependenta quatre croissants i dues ensiamades. La dona em va mirar com si li hagués demanat els diners de la caixa i, amb un somriure forçat, em va fer saber que sentint-t’ho molt m’havia d’esperar una estona, el forner s’havia adormit i encara no ho tenien a punt. Renoi, uns tant i els altres tan poc, vaig pensar jo. Però és clar, quin remei em quedava, l’estómac esperava amb deliri aquell àpat i la veritat és que jo també. Al cap de mitja hora va aparèixer el forner dormilega. Amb una espessa llauna de croissants en una mà i amb una no menys exuberant safata d’ensiamades a l’altra es va disculpar per l’espera. Em van servir, vaig pagar i, amb un altra somriure forçat, ens vam acomiadar. En arribar a casa tothom ja estava en dansa i en veure’m entrar amb la bossa de la pastisseria de seguida van sospitar que l’esmorzar seria d’allò més llépol. Sense rumiar-s’ho ni un moment, vam parar la taula i vam fer la xocolata a corre-cuita; eren quarts de deu i hi havia gana.

Xocolata desfeta

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai!, a cremadent.

En xicra o en tassa
prou que ho diu la gent,
mai no n'hi ha massa.

S'hi poden sucar
galetes, melindros,
o bé un tros de pa.

És bona al matí
i quan s'hi berena
té un gustet molt fi.

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai!, a cremadent.

Miquel Martí i Pol

9 de nov. 2008

Quin canvi volem?

Fa mesos que els mitjans de comunicació van plens de les eleccions a la presidència dels EEUU. Primer van ser les primàries del partit demòcrata i el partit republicà; després, i un cop escollits els candidats, ens van anar bombardejant amb tota mena d’informació sobre la vida i miracles dels dos finalistes a la cursa a la Casa Blanca. Aquesta setmana, per fi, s’han celebrat els tan esperats comicis, històrics pel resultat i per la importància que han tingut les noves tecnologies durant la campanya(debats, blogs...). El resultat ha estat el previst gairebé per tothom: el fins ara senador per Illinois, Barack Obama, ha estat escollit per ser el 44è president americà des que George Washington ho va ser l’abril de 1789.
El fins ara candidat demòcrata es convertirà el proper dia 20 de gener en la primera persona d’origen afroamericà en dirigir el més gran transatlàntic polític i econòmic del món, on la majoria de gent és de raça blanca, un fet que fins no fa gaire podia semblar extret d’un guió cinematogràfic, una utopia que per a molts s’ha fet realitat.
Obama representa, tant pels nord-americans como no, un futur millor. Ell ha aconseguit fer somiar en un món que es pot canviar i per això s’ha passat la campanya electoral prometent un canvi. Ara se li gira feina. Ha de tornar la confiança a milers de persones que viuen en un país mancat d’il•lusió, un país on les diferències socials són cada cop més importants, un país on la sanitat no està garantida per a tothom, un país on les escoles semblen centres penitenciaris, un país on l’actual crisi econòmica recorda la de 1929, un país ple de mancances per molt bonic que ens el vulguin pintar, (el passat dimecres un nen de 8 anys va matar dues persones amb un rifle, una de les quals era el seu pare).
Un país que pot canviar el color de la pell del seu màxim representant sense escandalitzar-se, ha de procurar dotar la seva gent d’unes condicions socials i d’uns valors, que no són precisament els actuals. Aquest ha de ser el veritable canvi!
A casa nostra ens cal aquest canvi?

2 de nov. 2008

Pep Vives

Dies enrere a el Vendrell vaig trobar-me a la Ció. Feia molts anys que no la veia. Vàrem estar parlant una bona estona, del que feiem, del que ens preocupava... i es clar dels bons moments que passàrem fent teatre amb el Pep, el Pep Vives.
A casa et tenim molt present. De debò. Van ser uns anys inoblidables una anys que ens van enriquir moltíssim com a persones.
Gràcies Pep per ensenyar-nos a estimar el teatre.

19 d’oct. 2008

Avui sense sopar

És diumenge, una mica tard, però a la fi he acabat de configurar el blog. Encara no se perquè l'he creat. No sé si hi ha algú que li interessi el que digui. (Si he de dir res, és clar). De totes maneres anirem afegint-hi coses. Si ne'n surto!!