19 de nov. 2008

Xocolata amb son


Aquest diumenge, sense respectar les vigílies ni les festes de guardar, les meves neurones em van tornar a jugar una mala passada. Un cop més, a les set del matí, van decidir que era hora de despertar-me i que, per tant, s’havia acabat el privilegi del descans dominical. Així que, com que al llit no hi sé estar sense fer res, vaig decidir tocar el dos de l’espai conjugal intentant no fer gaire soroll, no fos cas que les neurones de la meva dona fessin el mateix pensament que les meves. A poc a poc, vaig anar cap al menjador amb la intenció de començar a llegir el llibre que m’havia comprat el dia abans i, alhora, fer temps perquè la resta de la família es despertés i poguéssim esmorzar plegats i amb calma, cosa poc habitual la resta de la setmana. En un tres i no res es va fer ¼ de 9 del matí i, com que encara no hi havia moviment per casa, vaig pensar que estaria bé sorprendre’ls quan es llevessin, amb una bona tassa de xocolata desfeta i croissants. Decidit, em vaig posar la jaqueta i, amb les mateixes sabatilles d’anar per casa, vaig baixar a buscar l’esmorzar a la pastisseria que hi ha a dos-cents metres d’on visc. No sé si pel fred, que gelava els ossos, o perquè els diumenges tot comença més tard, pels carrers no tombava ningú. Els únics que vaig trobar van ser una bona colla de joves que s’acomiadaven després d’una dura nit de festa, uns soferts amos de gossos que treien aquelles bèsties després d’una llarga nit de continència orinaire, i una colla de ciclistes enfundats en mallots ben acolorits.
En arribar a la pastisseria, que feia dos minuts havia obert, vaig demanar a l’amable dependenta quatre croissants i dues ensiamades. La dona em va mirar com si li hagués demanat els diners de la caixa i, amb un somriure forçat, em va fer saber que sentint-t’ho molt m’havia d’esperar una estona, el forner s’havia adormit i encara no ho tenien a punt. Renoi, uns tant i els altres tan poc, vaig pensar jo. Però és clar, quin remei em quedava, l’estómac esperava amb deliri aquell àpat i la veritat és que jo també. Al cap de mitja hora va aparèixer el forner dormilega. Amb una espessa llauna de croissants en una mà i amb una no menys exuberant safata d’ensiamades a l’altra es va disculpar per l’espera. Em van servir, vaig pagar i, amb un altra somriure forçat, ens vam acomiadar. En arribar a casa tothom ja estava en dansa i en veure’m entrar amb la bossa de la pastisseria de seguida van sospitar que l’esmorzar seria d’allò més llépol. Sense rumiar-s’ho ni un moment, vam parar la taula i vam fer la xocolata a corre-cuita; eren quarts de deu i hi havia gana.

Xocolata desfeta

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai!, a cremadent.

En xicra o en tassa
prou que ho diu la gent,
mai no n'hi ha massa.

S'hi poden sucar
galetes, melindros,
o bé un tros de pa.

És bona al matí
i quan s'hi berena
té un gustet molt fi.

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai!, a cremadent.

Miquel Martí i Pol

2 comentaris:

Gemma ha dit...

mmmmmh! M'has fet venir gana, però xocolata desfeta per sopar no s'adiu massa. Això si, la Carme i els nens deuen estar ben contents amb tu... Faré unes quantes indirectes, a veure si també tinc xocolata aquest diumenge!

Manel Sastre ha dit...

veus... a Bellvei no ho podem fer això... a veure si mandregem més els diumenges!!!